Dejé Montjuic atrás y seguí caminando en dirección a las Ramblas, intentando no perder la cuenta. A pesar de que había aceptado la cifra sin quejarme, cinco millones de pasos eran demasiados.
I el pare on seurà? Ara fins i tot els coixins tenen la seva forma. A més, si bé el nou sembla més còmode, no crec que hi hagi prou espai pel pare, per tu, mare, i si ve algun convidat…
…pero aún había una señal más que indicaría que la noche iba a ser para el recuerdo, allí estaba él, Peter, el coctelero de moda en la ciudad por aquellos tiempos.
—Espera un momento, pero… ¿desde cuándo hay cocteleros de moda en Soria?
—No me interrumpas y escucha.
Que esa es otra, a ti te hacía gracia convivir con la agrupación completa de troskistas de Albacete, pero tus tres amigos y tú podríais haber aprendido a compartir también una fregona.
Jo no sóc cap xaman, pagà insolent! Sóc l’enviat de Déu i això —brandant aquell llibre de tom daurat— és la paraula de Déu, està escrita perquè ningú la canviï. Si seguiu les instruccions del Llibre, anireu al Cel. En canvi, si no voleu seguir-les, anireu a l’infern amb els focs eterns.
La tragèdia, com a subgènere, es caracteritza pel fet que un dels actors, d’escassa contribució oral, duu en tot moment un cartell alçat que, en lletres gegants, anuncia al públic: «AIXÒ ACABA FATAL». La gràcia de la tragèdia està en el contrast entre aquest caràcter spoilerístic i l’analfabetisme del públic, que confón el cartell amb dibuixos fàl·lics.
Doctora: Efectivamente, señor Ruiz, no hay ni rastro del cáncer. Está usted curado.
Ruiz: ¡Gracias a Dios!
Doctora: ¿Cómo?
Ruiz: Nada. Que gracias a Dios.
Doctora: ¿A Dios? Ruiz:…
