Sortírem a trenc d’alba des de Cap Canaveral. Pujàrem amb ascensor fins dalt del coet Saturn V —el bon amic Aldrin insisteix en anomenar-lo nau. És un prodigi tecnològic d’aquells que només són a l’abast dels americans. Són un poble notable. Quan s’hi posen, no s’hi posen per poc.
Els senyors Collins, Armstrong i Aldrin tenien feina a bastament. Pitjant botons i tocant palanques que semblaven d’allò més interessants. Per no entorpir-los, jo vaig apartar-me i vaig passar la correspondència i després vaig llegir el diari.
Com que tinc aquest defecte usual dels que viatgen sovint, em vaig adormir com una soca abans que el coet es posés en marxa.
Molt cavallerosament, els tres astronautes em van deixar fer i no em van despertar fins l’hora de sopar, quan érem a uns 30.000 quilòmetres de la Terra.
L’àpat va ser frugal: un tub amb pasta de proteïnes i un comprimit vitamínic. Després, una copa de cognac i un cigar. Ni el senyor Aldrin ni el senyor Armstrong ni el senyor Collins fumen. Vam petar la xerrada en estat d’ingravidesa, això és remarcable. L’espai dins la nau Apollo 11 és reduïdíssim. Això també és remarcable. Sospito que no disposaré de la intimitat habitual demà al matí, a l’hora d’afaitar-me.
Des de la petita finestra de la càpsula faig una ullada al paisatge. Un cel esplèndid, amb més estrelles de les que he vist mai. La Terra sembla de la mida d’una bola de billar. Sóc incapaç d’albirar Catalunya i, encara menys, l’Ametlla. Hi tinc bons amics, a la Terra.
***
Els dos dies següents es succeeixen sense cap incident remarcable, a excepció del trasllat al mòdul lunar Eagle i l’encaixada de mans amb Collins, que no baixa amb nosaltres i es quedarà aquí fent unes òrbites.
L’allunatge (si em permeteu l’ocurrència) ha estat deliciós. Res a veure amb els aterratges plens d’escarafalls de la TWA.
Armstrong em convida a baixar el primer.
—De cap manera, amic meu —li dic — . Això, que només significaria un petit pas per a qualsevol home d’una nació civilitzada, seria, en comparació, un salt descomunal per a un català.
La facècia ha causat bona impressió al comandant Armstrong i em demana permís per usar-la quan surti fora.
Ço que trobo més admirable de l’sprit americà és la capacitat de síntesi, l’aguda capacitat per anar al moll de l’os i treure’n un rendiment òptim. L’amic Armstrong ha convertit la meva ocurrència frívola en un eslògan per treure’s el barret.
***
El paisatge lunar no és res de l’altre món, i només he fet servir la màquina de retratar un cop. Li he demanat al comandant Armstrong que em fotografiés al costat de la bandera dels Estats Units d’Amèrica que han plantat galdosament vora el mòdul de descens. Confesso que ha estat una bretolada, ja que tan sols és per poder-li fer la guitza al bon amic Dmitri, de la delegació soviètica a les Nacions Unides. El panxó de riure que ens farem quan li digui que he guanyat la cursa espacial a les Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Ni un grill, ni clàxons d’automòbils, ni un gos bordant. Hi ha una calma absoluta. Potser un gra massa, pel meu gust. És com un mar de tranquil·litat, li dic a Aldrin.
Malgrat que a primer cop d’ull la superfície lunar té una orografia que convida al senderisme, és evident que el meu calçat no és l’ideal. No hi ha camins ni voreres pels quals passejar. Per descomptat no hi ha cafès ni aparadors, ço que tampoc desperta un entusiasme fora mida per passejar‑s’hi. Hi ha, això sí, una polsim finíssima que després és positivament impossible treure-la dels mitjons.
Fa un fred sec que em recorda el clima de Berlín, però amb menys oxigen. Encendre mistos sense atmosfera és feina inútil.
Lamento no haver agafat alguna cosa més abrigada que la gavardina. Com a la Terra no s’hi està enlloc.
