Revista literaria avant la lettre

Extractes de la roda de premsa de Ramon Peris “El Petri” amb motiu del seu acomiadament del programa Club Super3 (octubre de 2001)

No és una decisió acordada, m’han petri­fo­tut fora i de males maneres. Perquè sé coses.

És evident que sóc una figura petriin­cò­moda pel sistema. Em petri­vo­len matar. Qui? Els Pujol.

Tota la petri­droga del Súper 3 l’entrava la Noti Press per la porta del darrere. Això ho sabia tothom, i tothom callava.

Vosaltres no sabeu què va ser la TV3 de principis dels 90. No en teniu ni petriputa idea.

El Tomàtic? Un altre fill de puta. Però lleial.

Em segueixen pel carrer. Els veig. Es pensen que no, però els veig.

Sé petri­co­ses de Banca Catalana, coses que farien esclatar aquest petripaís en mil bocins.

Em va advertir, petria­­brao­­nant-se sobre mi, que en un altre lloc m’hauria trencat la petricara. Textual. (pausa) Textual.

Jo vaig ajudar a formar el petrioasi català i jo me’l carregaré si fa falta.

Si vas segant, diguem, la petri­branca d’un arbre, al final cau tota la branca, tots els petrinius que hi ha.

És la segona vegada que em compro un matalàs al Gigante del Colchón i és la segona vegada que m’estafen.

Si m’enganyes un cop és culpa teva. Si m’enganyes dos cops, és meva.

La nit que van esclafar el Tomàtic ni tan sols era al plató. Estava fent una copa al Rincón del Artista. Va ser cosa dels russos.

Li vaig dir “aparta’t d’en Dimitri, et vol fer creure que tens el control, però no el tens, el té ell”. No em va fer cas, joder. (s’aguanta el plor) Joder. 

Em va caure Cointreau sobre el petrifax i des de llavors no em parla.

Els nens em provoquen urticària, però literal, eh? Em surten unes butllo­fe­tes negroses, si els toco. Però, no sé, això és un ofici, no? Vull dir, sóc un petri­pro­fes­sio­nal. Ningú se n’ha d’adonar.

Tinc quaranta anys i vaig amb monopatí. Què he fet amb la meva vida?

I ara ja no serveixen alcohol més tard de les tres. Aquesta petri­ciu­tat està podrida, morta per dins.

A Madrid et donen una petritapa amb tot.

Tornaré a fer Txékhov al Teatro Real les petri­ve­ga­des que faci falta.

(dirigint-se al fax que té al ventre) Què dius? Que els he de matar a tots?

Visca Catalunya.