«Feia dos mesos que plovia a Tetuan. Aquella pluja fina tan emprenyadora del Marroc. El meu escamot estava destacat a l’avantguarda. Feia setmanes que al nostre davant només hi vèiem la selva. Aquella nit, però, va començar la gresca. Les mines que havíem parat uns metres més endavant van començar a explotar. Sentíem els crits dels moros cada vegada més a prop.
Vam començar a llençar bengales al cel per poder veure-hi millor. Obrírem foc contra els primers turbants que van treure el cap entre la vegetació. De seguida vam veure que es tractava d’un atac important i vam demanar reforços per ràdio. Aguantàrem la nostra posició tot el temps que ens va ser possible. Quan ens vam quedar sense munició, vaig ordenar la retirada.
Havíem esperat massa. Al meu voltant veia com els meus companys anaven caient. De sobte, es va sentir el trot d’un cavall. Era el general Prim! Sabre en mà, anava recollint companys ferits i els anava pujant dalt de l’animal. Quan ja érem vint-i-sis dalt del rossí, vam cavalcar en direcció contrària i vam llençar un pot de fum per assenyalar a l’helicòpter la nostra posició.
El destrer havia rebut de valent i mentre els sanitaris acomodaven els meus homes, el general va dir que primer era el seu cavall, va travessar amb el seu sabre els ferits perquè no patissin innecessàriament i va fer pujar la bèstia. Com que a mi no m’havien ferit ni res em va perdonar la vida i em va convidar a seguir-lo.
El cavall no va sobreviure. El general va decidir esquarterar-lo i fer-lo a la brasa aquella mateixa nit. Va ser un dia que no oblidaré mai: allà estava jo, al costat del gran general Prim, menjant-me el seu cavall i escopint al plat els bocins de metralla. Admiràrem plegats, al fons, el magnífic espectacle dels helicòpters ruixant amb napalm els gossos infidels».
—Pere Elies. El General Prim que vaig conèixer (1871)
