Revista literaria avant la lettre

Pantocràtor

Aquell dia l’Aleksei Ivanovitx va arribar a casa al vespre amb un pan­to­crà­tor. Uns quants homes que per les seves barbes des­cui­da­des tant haguessin pogut ser mugiki, patriar­ques ortodoxos o hipsters i a qui havia donat uns quants rubles i alguna ampolla de vodka Russki standard van ajudar a traginar l’enorme obra d’art. L’Agàfia Andreievna, la dona de l’Aleksei, va mirar com aquell manyac d’homenassos feien mans i mànigues per fer entrar el pan­to­crà­tor al piset mentre vigilaven no tornar a sacri­fi­car Crist tot deca­pi­tant-lo al marc de la porta del rebedor.

Quan finalment aquella Capella Sixtina en forma de retaule enorme va acon­se­guir ser al piset, l’Aleksei i l’Agàfia es van adonar que finalment els sogres havien acon­se­guit posar-los contra la paret en tot els sentits — l’Agàfia va cridar el seu marit tot estirant el cap per buscar aire: «Alioixa! Ets per aquí o t’has quedat aplastat?». L’Aleksei també va estirar el cap i va dir: «D’acord amb la tercera llei de Kepler sobre l’espai i pel que fa al volum segons Arquí­me­des, és innegable que actual­ment no disposem de la super­fí­cie suficient i que l’estructura del piset no està feta per suportar ni tant pes ni tanta densitat de població. Per això, sug­ge­reixo que procedim de la següent manera: el jardí comu­ni­tari albergarà la nostra estança a través d’un entramat d’aplec de pals i de folre. Segui­da­ment, gràcies a les plaques solars, i tal com manen les lleis de la ter­mo­di­nà­mica, es pot aprofitar l’energia foto­vol­taica per induir calor a reci­pients i, finalment, la força i la resis­tèn­cia de la base exterior permetrà una per­sis­tent folgança.» «O sigui», va replicar l’Agàfia, «que vols que muntem la tenda de càmping al jardí, que cuinem els àpats amb les plaques solars con­nec­ta­des a la barbacoa elèctrica i vols que ens orga­nitzem per menjar al balcó». 

Es va fer un silenci solemne. L’emparedament mai havia format part del seu projecte de vida. Al cap de pocs minuts, es van obrir camí fins que van arribar a la punta esquerra del pan­to­crà­tor al balcó. Allà, l’Agàfia va poder con­tem­plar l’obra pràc­ti­ca­ment en la seva totalitat i se li va escapar un gran expir, una mica en xoc: «OOOH!»

L’Aleksei va començar a explicar: «L’artista ha volgut per­so­ni­fi­car la inno­cèn­cia i bondat dels apòstols con­ju­ga­des amb l’àurea divina típica de la tradició greco-ortodoxa bizantina pre-escisió però al mateix temps fent honor a Daniil Txorni i Andrei Rubliov sense oblidar Duccio di Buo­nin­segna, com és obvi. És una al·legoria a les virtuts clàs­si­ques pre-renai­xen­tis­tes que pretén enllaçar les dues grans cos­mo­vi­sions que separen el nostre present des de la disputa dels occi­den­ta­lis­tes i els panes­la­vis­tes des de finals del segle XVIII». 

«Així tan jovenets… per mi s’assembla més a una American boy band dels 90», va remugar l’Agàfia. 

Els mesos van anar passant i l’Aleksei i l’Agàfia ja havien construït tot un sistema de tirolines i politges al balcó que servien de cuina, dormitori i lavabo. Algun veí treia el cap per la finestra mentre regava les plantes i com qui no vol pre­gun­tava «Bon dia, Aleksei Ivanovitx, Agàfia Andreievna, com és que pengeu per aquestes tirolines?» i ells con­tes­ta­ven: «Amb el pan­to­crà­tor no cabem a dins al piset». El veí assentia amb el cap i deia «Ja sol passar, fan uns pisos molt petits avui en dia». 

Poligraf Poli­grà­fo­vitx Xàrikov, el porter de l’edifici, un home tosc, brut, malgirbat, pollós i rabiós va lladrar la situació al Comitè d’Enginyers del barri Puixa. Efec­ti­va­ment, tot un equip d’enginyers i arqui­tec­tes es va presentar al piset per analitzar la situació del pan­to­crà­tor:

«És evident que un piset no és lloc per un pan­to­crà­tor», deia un. «No, un piset efec­ti­va­ment no és l’espai més adequat», assentia un assistent. «Jo afegiria que un piset i un pan­to­crà­tor podrien arribar a ser oxímorons», afirmava amb con­ven­ci­ment el secretari de l’assistent. «No, no pot ser que un piset tingui un pan­to­crà­tor», conjurava finalment l’arquitecte en cap. «Ja ho deia jo que un pan­to­crà­tor i un piset no podien ser», bordava el porter malcarat Poligraf Poli­grà­fo­vitx Xàrikov, tot fent-se l’expert. L’equip d’arquitectes i enginyers va fer un informe de la situació i allà mateix va decidir fer una trucada al cap de tots els equips d’enginyers i arqui­tec­tes de tots els barris, l’eminent Prof. Dr. Dr. Bor­menthal.  

Després d’una breu reunió intensa plena de lladrucs, salivera, cops de cap contra la paret i destrals voladores, l’equip d’enginyers i arqui­tec­tes va enunciar la resolució aprovada per una­ni­mi­tat (amb l’excepció de Poligraf Poli­grà­fo­vitx Xàrikov, però aquest mig home-bèstia no tenia dret a vot per molt greu o agut que udolés): era obvi que el piset era massa petit pel pan­to­crà­tor, per tant, l’únic que es podia fer era tirar a terra tots els envans, sostres i terres per fer-li lloc. De seguida, l’equip d’enginyers i arqui­tec­tes va donar un mall al porter-bèstia Poligraf Poli­grà­fo­vitx Xàrikov que com un foll va tirar a terra, sense pausa, tot  allò que estigués al voltant del pan­to­crà­tor. 

Com més envanss queien, com més terres des­apa­rei­xien, com més sostres s’esfondraven, més espai semblava que neces­si­tés el pan­to­crà­tor. Els veïns, cons­ter­nats perquè el pobre pan­to­crà­tor tenia poc espai i cada vegada semblava més aclofat dins l’edifici, van començar a orga­nitzar politges i tirolines als balcons, tot seguint l’exemple d’Aleksei Ivanovitx i Agàfia Andreievna. La parella mirava, al principi, aturdida: «Se us ha espatllat la nevera o el con­ge­la­dor? Nosaltres també guardem els aliments fora a l’hivern, així s’estalvia energia», comen­ta­ven amb els veïns del 7è. «Voleu pujar la compra sense haver de baixar a buscar-la?», pre­gun­ta­ven als del 10è. Però la resposta sempre era la mateixa: «No, no, és per fer espai al pobre pan­to­crà­tor, no hi cap, pobret». «Ah, és clar, pobret», responia l’Agàfia tot fina­litzant la conversa.

Des del balcó, la parella mirava com el pan­to­crà­tor s’omplia de pols, com la gata el feia servir per esmolar-se les urpes i com tot de cuquetes hi feien el seu cau. «Deu estar mal enver­nis­sat», s’autoconvencien. El pan­to­crà­tor havia creat tot un micro­clima al piset: pica-soques hi tre­ba­lla­ven, óssos rentadors i esquirols hi emma­gatze­ma­ven menjar, alguna abella l’havia poli­nitzat i de l’obra d’art en sortien alguns arbres fruiters que produïen, a la vegada, menjar per més animals: aglans per porcs senglars, fruits del bosc pels óssos i pinyes pels corbs. Les lianes cobrien el que quedava de l’edifici, ja no visible per l’ull humà, mentre els veïns s’havien com­ple­ta­ment acostumat a viure penjats. Pràc­ti­ca­ment ningú havia tocat més el terra, molts ja no sabien ni com es camina, es des­plaça­ven com­ple­ta­ment volant pels aires a través de tot d’engranatges de cordes, piulets, arnesos i peus de gat. 

Al cap de poc temps, el barri sencer havia estat engolit per un exèrcit d’arbres, lianes, Tarzans i King Kongs. Ara només alguns recorden que en aquesta part hi havia un barri de la ciutat. Entre aquests pocs hi ha els pares de l’Aleksei Ivanovitx que, con­ve­nçuts que el seu fill encara és un humà urbanita, es presenten un dia amb una petita icona al lloc on abans hi havia el piset. «Aquesta icona els hi portarà realment sort, Déu els protegirà perquè no tinguin cap més avor­ta­ment natural i puguin per fi tenir un embaràs sa», deia la mare. «Quina confusió, aquesta petita icona era per ells per posar sobre la tele i no el pan­to­crà­tor majestuós que vam fer pintar per l’església de Sant Nicolau que estan res­tau­rant a Súzdal, espero que no els hi hagi creat massa maldecaps».


Notes:

mugiki: Plural de «mugik»: camperol rus (antic).

Alioixa: Diminutiu d’Aleksei.

Poligraf Poli­grà­fo­vitx Xàrikov: un dels per­so­nat­ges prin­ci­pials de Cor de gos de Mikhaïl Bulgàkov.

Puixa: Del rus «пуща»: bosc verge, selva.

Dr. Bor­menthal:  Per­so­natge principal de Cor de gos de Mikhaïl Bulgàkov i creador de Poligraf Poli­grà­vo­tix.