Aquell dia l’Aleksei Ivanovitx va arribar a casa al vespre amb un pantocràtor. Uns quants homes que per les seves barbes descuidades tant haguessin pogut ser mugiki, patriarques ortodoxos o hipsters i a qui havia donat uns quants rubles i alguna ampolla de vodka Russki standard van ajudar a traginar l’enorme obra d’art. L’Agàfia Andreievna, la dona de l’Aleksei, va mirar com aquell manyac d’homenassos feien mans i mànigues per fer entrar el pantocràtor al piset mentre vigilaven no tornar a sacrificar Crist tot decapitant-lo al marc de la porta del rebedor.
Quan finalment aquella Capella Sixtina en forma de retaule enorme va aconseguir ser al piset, l’Aleksei i l’Agàfia es van adonar que finalment els sogres havien aconseguit posar-los contra la paret en tot els sentits — l’Agàfia va cridar el seu marit tot estirant el cap per buscar aire: «Alioixa! Ets per aquí o t’has quedat aplastat?». L’Aleksei també va estirar el cap i va dir: «D’acord amb la tercera llei de Kepler sobre l’espai i pel que fa al volum segons Arquímedes, és innegable que actualment no disposem de la superfície suficient i que l’estructura del piset no està feta per suportar ni tant pes ni tanta densitat de població. Per això, suggereixo que procedim de la següent manera: el jardí comunitari albergarà la nostra estança a través d’un entramat d’aplec de pals i de folre. Seguidament, gràcies a les plaques solars, i tal com manen les lleis de la termodinàmica, es pot aprofitar l’energia fotovoltaica per induir calor a recipients i, finalment, la força i la resistència de la base exterior permetrà una persistent folgança.» «O sigui», va replicar l’Agàfia, «que vols que muntem la tenda de càmping al jardí, que cuinem els àpats amb les plaques solars connectades a la barbacoa elèctrica i vols que ens organitzem per menjar al balcó».
Es va fer un silenci solemne. L’emparedament mai havia format part del seu projecte de vida. Al cap de pocs minuts, es van obrir camí fins que van arribar a la punta esquerra del pantocràtor al balcó. Allà, l’Agàfia va poder contemplar l’obra pràcticament en la seva totalitat i se li va escapar un gran expir, una mica en xoc: «OOOH!»
L’Aleksei va començar a explicar: «L’artista ha volgut personificar la innocència i bondat dels apòstols conjugades amb l’àurea divina típica de la tradició greco-ortodoxa bizantina pre-escisió però al mateix temps fent honor a Daniil Txorni i Andrei Rubliov sense oblidar Duccio di Buoninsegna, com és obvi. És una al·legoria a les virtuts clàssiques pre-renaixentistes que pretén enllaçar les dues grans cosmovisions que separen el nostre present des de la disputa dels occidentalistes i els paneslavistes des de finals del segle XVIII».
«Així tan jovenets… per mi s’assembla més a una American boy band dels 90», va remugar l’Agàfia.
Els mesos van anar passant i l’Aleksei i l’Agàfia ja havien construït tot un sistema de tirolines i politges al balcó que servien de cuina, dormitori i lavabo. Algun veí treia el cap per la finestra mentre regava les plantes i com qui no vol preguntava «Bon dia, Aleksei Ivanovitx, Agàfia Andreievna, com és que pengeu per aquestes tirolines?» i ells contestaven: «Amb el pantocràtor no cabem a dins al piset». El veí assentia amb el cap i deia «Ja sol passar, fan uns pisos molt petits avui en dia».
Poligraf Poligràfovitx Xàrikov, el porter de l’edifici, un home tosc, brut, malgirbat, pollós i rabiós va lladrar la situació al Comitè d’Enginyers del barri Puixa. Efectivament, tot un equip d’enginyers i arquitectes es va presentar al piset per analitzar la situació del pantocràtor:
«És evident que un piset no és lloc per un pantocràtor», deia un. «No, un piset efectivament no és l’espai més adequat», assentia un assistent. «Jo afegiria que un piset i un pantocràtor podrien arribar a ser oxímorons», afirmava amb convenciment el secretari de l’assistent. «No, no pot ser que un piset tingui un pantocràtor», conjurava finalment l’arquitecte en cap. «Ja ho deia jo que un pantocràtor i un piset no podien ser», bordava el porter malcarat Poligraf Poligràfovitx Xàrikov, tot fent-se l’expert. L’equip d’arquitectes i enginyers va fer un informe de la situació i allà mateix va decidir fer una trucada al cap de tots els equips d’enginyers i arquitectes de tots els barris, l’eminent Prof. Dr. Dr. Bormenthal.
Després d’una breu reunió intensa plena de lladrucs, salivera, cops de cap contra la paret i destrals voladores, l’equip d’enginyers i arquitectes va enunciar la resolució aprovada per unanimitat (amb l’excepció de Poligraf Poligràfovitx Xàrikov, però aquest mig home-bèstia no tenia dret a vot per molt greu o agut que udolés): era obvi que el piset era massa petit pel pantocràtor, per tant, l’únic que es podia fer era tirar a terra tots els envans, sostres i terres per fer-li lloc. De seguida, l’equip d’enginyers i arquitectes va donar un mall al porter-bèstia Poligraf Poligràfovitx Xàrikov que com un foll va tirar a terra, sense pausa, tot allò que estigués al voltant del pantocràtor.
Com més envanss queien, com més terres desapareixien, com més sostres s’esfondraven, més espai semblava que necessités el pantocràtor. Els veïns, consternats perquè el pobre pantocràtor tenia poc espai i cada vegada semblava més aclofat dins l’edifici, van començar a organitzar politges i tirolines als balcons, tot seguint l’exemple d’Aleksei Ivanovitx i Agàfia Andreievna. La parella mirava, al principi, aturdida: «Se us ha espatllat la nevera o el congelador? Nosaltres també guardem els aliments fora a l’hivern, així s’estalvia energia», comentaven amb els veïns del 7è. «Voleu pujar la compra sense haver de baixar a buscar-la?», preguntaven als del 10è. Però la resposta sempre era la mateixa: «No, no, és per fer espai al pobre pantocràtor, no hi cap, pobret». «Ah, és clar, pobret», responia l’Agàfia tot finalitzant la conversa.
Des del balcó, la parella mirava com el pantocràtor s’omplia de pols, com la gata el feia servir per esmolar-se les urpes i com tot de cuquetes hi feien el seu cau. «Deu estar mal envernissat», s’autoconvencien. El pantocràtor havia creat tot un microclima al piset: pica-soques hi treballaven, óssos rentadors i esquirols hi emmagatzemaven menjar, alguna abella l’havia polinitzat i de l’obra d’art en sortien alguns arbres fruiters que produïen, a la vegada, menjar per més animals: aglans per porcs senglars, fruits del bosc pels óssos i pinyes pels corbs. Les lianes cobrien el que quedava de l’edifici, ja no visible per l’ull humà, mentre els veïns s’havien completament acostumat a viure penjats. Pràcticament ningú havia tocat més el terra, molts ja no sabien ni com es camina, es desplaçaven completament volant pels aires a través de tot d’engranatges de cordes, piulets, arnesos i peus de gat.
Al cap de poc temps, el barri sencer havia estat engolit per un exèrcit d’arbres, lianes, Tarzans i King Kongs. Ara només alguns recorden que en aquesta part hi havia un barri de la ciutat. Entre aquests pocs hi ha els pares de l’Aleksei Ivanovitx que, convençuts que el seu fill encara és un humà urbanita, es presenten un dia amb una petita icona al lloc on abans hi havia el piset. «Aquesta icona els hi portarà realment sort, Déu els protegirà perquè no tinguin cap més avortament natural i puguin per fi tenir un embaràs sa», deia la mare. «Quina confusió, aquesta petita icona era per ells per posar sobre la tele i no el pantocràtor majestuós que vam fer pintar per l’església de Sant Nicolau que estan restaurant a Súzdal, espero que no els hi hagi creat massa maldecaps».
Notes:
mugiki: Plural de «mugik»: camperol rus (antic).
Alioixa: Diminutiu d’Aleksei.
Poligraf Poligràfovitx Xàrikov: un dels personatges principials de Cor de gos de Mikhaïl Bulgàkov.
Puixa: Del rus «пуща»: bosc verge, selva.
Dr. Bormenthal: Personatge principal de Cor de gos de Mikhaïl Bulgàkov i creador de Poligraf Poligràvotix.
