Denunciant: Unidad Central Operativa de la Guardia Civil / Brigada de Estupefacientes
Denunciat: Martín Ortells Barrabàs
Prova documental nº 4:
Arxiu de text en format .docx
Ubicació: C:\Users\Martín\Desktop
Tamany: 51,2 KB (52.467 bytes)
Creat: dimecres, 17 d’abril de 2019, 10:06:17
Última vegada modificat: dimecres, 17 d’abril de 2019, 15:49:22
Ara mateix estic assegut al seient D13 del vol IB2854, a unes sis hores d’aterrar a Barcelona, on és probable que sigui assassinat. Si això passa, espero que trobin el meu portàtil i que aquest text serveixi per alguna cosa. Resumint:
Poc abans del Nadal passat em va seguir pel Twitter en Samuel, un antic company de l’institut amb el que no parlava des que vaig marxar de Tarragona. Després d’un parell de missatges en els que jo m’interessava per la seva vida i ell responia amb evasives, em va preguntar què tal anava jo de diners. «Tirant, però podria anar millor», vaig respondre, pensant que estava buscant gent que l’ajudés amb una mudança i que m’oferiria vint euros i un esmorzar.
No se’n va anar per les branques: em va explicar que el Juan Javier i ell estaven ficats a una organització que trafica amb cocaïna des d’Equador, èxtasi des d’Holanda i aigua des de Montserrat. M’havia parlat perquè buscava gent disposada a viatjar deu mil quilòmetres per ficar-se a un avió amb mig quilo de farlopa dins l’estómac. A canvi m’oferien tres mil euros.
Em van avisar de que, si en qualsevol moment em tirava enrere o contactava amb la policia, la meva vida correria perill. Que sempre els hi havia semblat un bon jan, però que si me n’anava de la llengua em tirarien daltabaix per un pont de trenta metres d’alçada lligat a una corda de vint-i-nou metres de llarg. I que a sota posarien al meu pare perquè rebi l’hòstia. I que vindrien al funeral per deixar anar milers de polls i fastidiar a la gent que vingui. I que si a algú no se li apropen els polls li calarien foc a la roba.
No és el lloc ni el moment d’explicar per què però, mig acollonit, vaig acceptar.
El dilluns passat vaig enlairar-me a l’aeroport del Prat vora les nou del matí, i aterrava a Quito a les vuit de la tarda, després de volar disset hores. Em va petar el cap al sentir que volava més ràpid que el pas del temps, encara que ja sé —des que vaig veure Interestellar— que fora de l’òrbita terrestre el temps passa més lent.
Dues dones i un home em van recollir a l’aeroport Internacional Mariscal Sucre de Quito i, després de conduir uns vint minuts, vam arribar a una casa de dues plantes amb reixes a les finestres i la façana pintada de blanc. Des d’aquell moment tenia unes quaranta-vuit hores per entrenar la gola pel que es venia, però no hi va haver manera.
Des que tinc memòria sóc radicalment incapaç d’empassar-me una pastilla sencera, així que no et dic res d’empassar una càpsula de vuit grams com les que m’havien preparat.
No hi va haver cap altra opció: havia de ser pel cul.
Jo no sóc pas cap mascle acomplexat i més d’un cop he explorat aquesta via al donar-me plaer, però dubto que hi hagi molts culs preparats per allò.
A deu hores de que sortís el meu avió de tornada per entregar la mercaderia a Barcelona, estàvem re-negociant l’acord. La idea inicial era que m’empassés setanta càpsules de vuit grams, però com aquest pla estava descartat havien de ficar-me pel cul catorze boles de quaranta grams.
Impossible.
És que no hi caben.
No es pot.
Em van donar un Diazepam per relaxar-me i, amb ajuda d’un spray al que hi posava «back door extreme comfort» van aconseguir introduir-me nou boles. Vaig acceptar portar les nou a canvi de la meitat dels diners i que no em toquessin més l’ojete.
Però hi ha hagut un inconvenient: m’he cagat a l’avió.
Estava al seient notant com si una bola s’estigués sortint, i la meva idea era anar al bany a fer força cap a dins, encara que fos apretant amb un dit. No he arribat a temps i, mentre caminava pel passadís, he descarregat al pantaló. Un cop al lavabo les he pogut comptar: estaven les nou boles fora, amb un valor al carrer de gairebé cinquanta mil euros, i no cal dir que he sigut incapaç de tornar a ficar-me-les (ni una, vaja).
Catatònic per no voler acceptar tremenda moguda, m’he posat a netejar merda dels gallumbos, tirant les càpsules al vàter i prement el botó blau de «flush» vàries vegades.
Flush a la vida.
Potser m’entrego a la policia en quant aterri, perquè si intento fugar-me serà pitjor.
Martín Ortells
