Per superar la penúltima crisi nacional i fer-se una mica de propaganda barata als mitjans, un bar de tapes de Vila-real va anunciar unes sessions de body sushi, és a dir aquella pràctica depravada japonesa de servir aliments damunt de cossos nus. Van optar per la modalitat sobre cos femení, el nyotaimori. Naturalment, no es va arribar a fer per la pluja de denúncies que ho consideraven una degradació de la dona i certs dubtes higiènicomorals que va plantejar la Generalitat Valenciana.
Per aquells temps, jo no era el valerós combatent per la cuina catalana que sóc ara i vivia en una inòpia resignada. No només m’havia humiliat acceptant sopars opípars la nit de Nadal —un català com cal només es permet un ressopó de torrons i vi ranci després de la Missa del Gall— sinó que, ple de covardia i donant naturalesa a la colonització, havia introduït als àpats nadalencs de la família coses bàrbares com el marisc dels castellans, els polvorons dels andalusos, el fetge gras dels francesos o els putos panettones dels italians. Allò que fèiem no era un Nadal català com déu mana.
Quan em vaig adonar de la meva traïció a la pàtria ja era tard. A veure com arrenques de la boca del cunyat les gambes de Huelva. I, com el bar de Vila-real, vaig tenir la idea disruptiva del body dinar de Nadal. Per les complicacions amb el feminisme incipient no podia usar un cos de dona, així que vaig llogar un moro per servir un nantaimori, la modalitat masculina de la pràctica nipona. L’Alcorà no diu res en contra i com que li vaig donar cent euros no es va queixar gaire. «Tu quiet i a jaure», li vaig ordenar. I ell encantat. A més, de pas, feia allò de posar un pobre a taula per Nadal.
El vaig fer estirar sobre la taula de billar a tres bandes —un esport molt català — , el vaig rentar bé que no fes olor de moro, el vaig depilar i li vaig untar el cos amb llard de porc, que em va semblar la manera més cristiana i nostrada d’adaptar les fulles de shisho japoneses. Al pit i als mugrons el vaig cobrir de galets farcits. De l’abdomen esculpit —era paleta i estava fort— se’n podien prendre trossos de capó rostit amb prunes i pinyons. Vaig escampar-li beixamel trufada a les cuixes i al damunt hi vaig col·locar els canelons. Fins i tot li vaig embolicar el semaler amb una neula gegant, per si a algú li feia goig xuclar-la amb una mica de xampany.
Des de llavors, a casa, ho fem cada any, amb gran èxit de crítica i públic. Ningú no enyora les gambes i tornem a ser una autèntica família catalana. I tota la meva gent estimada em reconeix que, contra tot pronòstic, he salvat el Nadal.
