El missioner rus va arribar, després de mesos de viatge a través de Sibèria, a Txukotka, l’extrem més oriental de Rússia al Pol Nord i entre l’oceà Glacial Àrtic i l’oceà Pacífic. El missioner, un home barbut i sequellot, volia convertir els txuktxis (els habitants de la Península) al cristianisme. Per aquest motiu, un traductor de la zona l’ajudaria a fer arribar el missatge de Crist a aquelles comunitats.
—Estàs preparat per començar a traduir? —va preguntar el missioner barbut al seu traductor — . Pensa que és una gran responsabilitat traduir les Sagrades Escriptures i la Paraula de Déu.
—Sí, estic preparat —va contestar aquell txuktxi traductor, menut i rialler.
El missioner i el traductor van arribar a un poblat de la costa:
—Es fan dir els fills de les balenes —va dir el traductor — . Avisaré el seu xaman. Ell serà qui portarà la veu cantant de la missió per part del poblat.
—Un esotèric? Això és heretgia segons la Llei Divina. —Va fer un pausa i tot seguit va afegir pragmàticament— Però d’acord amb els mandats de la tsarina Caterina ja no estem en guerra amb els pobles siberians i per tant tampoc els podem cremar a la foguera… Tot i que amb el fred i la humitat que hi ha en aquesta zona dubto que poguéssim encendre una foguera prou grossa per fer-ho.
El poble dels txuktxis de la costa, els fills de les balenes, es va reunir al voltant del missioner i el traductor va fer les presentacions:
—Aquest és el xaman rus. Us vol convèncer que accepteu un nou déu als vostres altars a les iarangues (tendes), on adoreu els esperits. Aquest nou déu és barbut i poderós i viu al cel. I ha escrit un llibre. Quin dels vostres esperits és escriptor, eh?
Tots els txuktxis es van mostrar molt encuriosits pel llibre, mai havien vist res escrit, ni escriptura ni lletres.
El xaman txuktxi va sospirar i va dir:
—Digues, xaman rus, el teu llinatge no és xamànic? Necessites lletres màgiques per recordar els rituals? Quina mena de xaman ets tu?
El traductor va fer la seva feina, el missioner rus va respondre:
—Jo no sóc cap xaman, pagà insolent! Sóc l’enviat de Déu i això —brandant aquell llibre de tom daurat— és la paraula de Déu, està escrita perquè ningú la canviï. Si seguiu les instruccions del Llibre, anireu al Cel. En canvi, si no voleu seguir-les, anireu a l’infern amb els focs eterns.
Els txuktxis es van mirar estranyats: estaven cansats de passar fred i la idea de descansar en un lloc calorós els atreia molt. Un gran clam es va sentir a tota la munió de txuktxis que s’havia congregat per l’ocasió. El traductor va dir al missioner:
—Pregunten com s’hi arriba, a l’infern, diuen que volen anar a l’infern perquè hi fa calor.
—Heretges —va exclamar el missioner — , no veieu que Déu va morir per nosaltres, pels nostres pecats, per tal que no caiguem a l’infern? —va exclamar-se mentre brandava una creu amb un Crist crucificat.
—Qui és la sequellona barbuda que penja als pals com un bacallà deixat assecar? —va preguntar amb una ganyota una veu mentre assenyalava amb un dit dins una iaranga, on hi havia efectivament bacallans i llenguados penjats d’unes vares altes perquè s’assequessin.
—Insensat, aquest és el fill de Déu, va patir per nosaltres —va respondre el missioner a qui malgrat el fred de la zona li començava a regalimar una gota de suor.
—Però, a veure —va dir un vell tot intentant treure l’aigua clara de tot plegat— de què em serveix un nou déu que té un fill que pateix i mor? Quina mena de déu és aquest? Els nostres esperits ho poden tot. No veig com aquest déu es podria guanyar un lloc al nostre altar. —I amb això va fer un gest de desaprovació amb les mans i va marxar a la seva iaranga.
El missioner rus no sabia massa com fer entendre com d’important era el fill de Déu a aquella colla de capsigranys grenyuts i embolcallats amb pells de nerpa que es negaven a acceptar tranquil·lament el dogma cristià. Va comptar fins a cinc (mentre sentia nostàlgia pels vells temps on s’obligava a convertir els salvatges per la força) i va respondre:
—Jesucrist va néixer de Maria (una humana) i l’Esperit Sant, després va ser criat per ella i el seu marit Josep, un fuster. Déu el va fer humà perquè es sacrifiqués per nosaltres.
—O sigui, resumint —va interpel·lar una dona que començava a perdre la paciència— que Déu va dormir amb la dona d’un fuster i la va deixar prenyada i llavors va abandonar la família? Al nostre poble no són benvinguts els homes que abandonen les seves famílies, l’últim que va abandonar la seva família va ser aquell bandarra que venia de la tundra, us en recordeu? Poc que va durar per aquí perquè…
—Prou! —va interrompre el missioner completament fora de si — , com podeu parlar així del fill de Déu? Déu és el nostre totpoderós, el seu fill va ressuscitar per demostrar que era Déu i ara viu també al Cel, al costat del nostre Creador.
Es va fer un silenci tens. Tots sentien com el vent fred que venia de l’oceà tallava les seves galtes. Finalment, el xaman txuktxi va decidir enunciar la seva conclusió:
—Si era fill de Déu, no calia que morís, ja estava clar que era com a mínim un semidéu.
Tot el poble va assentir davant una afirmació tan òbvia.
—Mireu —va sospirar el missioner rus — , el Déu pare va crear la Terra, Adam i Eva (els primers humans) i anys més tard va enviar un diluvi per castigar els humans que havien caigut en el pecat…
—Diluvi, diluvi!! —van començar a cridar tots els txuktxis esperitats — . També en patim, de diluvis —deien els txuktxis mentre comentaven els uns amb els altres les seves experiències amb aquest fenomen natural en un gran rebombori.
El diluvi també va donar peu per tal que el xaman txuktxi es dirigís al xaman rus:
—El món va començar amb un diluvi —va explicar tot alçant la veu per fer-se sentir enmig d’aquell guirigall— fins que el gran Corb va decidir sobrevolar tota l’aigua i començar a cagar. Allà on queia la caca hi apareixia un tros de terra. Així, el vostre Déu també caga? —li va preguntar tot pensant que per fi ara tindrien un debat seriós sobre cosmovisió i espiritualitat.
Amb aquesta última pregunta, el missioner va marxar del poble tot estirant els pèls de la seva barba i blasfemant l’existència d’aquests fills de les balenes. Va pensar que potser tindria més sort l’endemà amb els txuktxis de la tundra (els rics en rens, tal com se’ls coneix), i al mateix temps també va pensar que realment l’infern podria ser de gel.
