Malgrat molts manuals, el teatre com a gènere neix abans de Shakespeare, concretament abans de Crist (el qual, per a la seva Passió, va ser deutor, sinó directament plagiari, de dramaturgs previs). Potenciat per factors socioeconòmics, principalment la incapacitat de la gent de llegir i utilitzar càmeres de vídeo, l’antiga Grècia és el caldo primigeni del teatre. Ambivalent des dels inicis, el teatre és un procés d’escissió de grups de persones pel qual aquests queden dividits en actors i públic. Els primers han de mentir i els segons han de fingir alhora no creure’ls (perquè si no, interromprien alguna de les accions) i creure’ls (per poder aguantar la pallissa i obtenir-ne rèdits emocionals). Amb el teatre s’enceta un dels pactes que més pes històric ha tingut després del de Varsòvia i del que el franquisme va fer amb si mateix durant la transició: el de la ficció.
Plató, primer gran dramaturg, s’inspira en el pesat del bar de la seva àvia per crear el primer gran gènere teatral, la filosofia. El gènere té dos grans arquetips: l’heroi, Sòcrates, que simula confusió per sembrar-la, i l’antiheroi, que sol tenir nom de malaltia ocular lleu com ara Glaucoma, i el paper del qual consisteix en plantar cara a través d’una sèrie de sís i definitivaments i oitants absolutament mordaços, el matís irònic dels quals s’ha perdut en les edicions modernes després de Gredos (sense voler culpar ningú). Frustrat per la paret constant del sarcasme, Sòcrates acaba suïcidant-se amb cicuta a l’última entrega de la seva famosa sèrie d’aventures teatrals. Glaucoma, que sobreviu, continua eternament lligat al seu paper, i repeteix «sí, Sòcrates», «oi tant, Sòcrates», «endinya-me-la» fins que li agafa càncer i mor, donant lloc a un dels textos fundacionals de la nostra civilització juntament amb l’Odissea: El zoo d’en Pitus, la primera gran tragèdia, el qual, malgrat la seva marcada temàtica sexual, s’obre pas en un mercat dominat pel pamflet polític i la ressenya gastronòmica. La tragèdia, com a subgènere, es caracteritza pel fet que un dels actors, d’escassa contribució oral, duu en tot moment un cartell alçat que, en lletres gegants, anuncia al públic: «AIXÒ ACABA FATAL». La gràcia de la tragèdia està en el contrast entre aquest caràcter spoilerístic i l’analfabetisme del públic, que confón el cartell amb dibuixos fàl·lics.
El teatre passa sense pena ni glòria per l’Edat Mitjana, marcada sobretot per la pesta i les reposicions de Martes y Trece. És Shakespeare qui el reprèn. Una mica tocat per la mort del seu fill, decideix reconvertir les biografies il·lustrades amb què havia volgut ensenyar-lo a llegir en tragèdies. Acaba biografiant Cleòpatra, Juli Cèsar, uns quants Enrics… És el Jordi Amat de l’època. L’èxit de Shakespeare no és pas lliure de màcula. Nascut el mateix dia que ell (i per tant fent-li de bessó obscur), un coix espanyol, Cervantes, mira de passar-li la mà per la cara. D’entrada, Cervantes cultiva l’entremès, que és el primer plat que hom demana en un menú quan no es refia que la sopa de peix sigui del dia. Envejós de la major fama (i talent dramatúrgic) del seu competidor, Cervantes s’empesca la novel·la moderna. En la novel·la moderna, els actors son substituïts per al·lucinacions a les quals el lector (l’hereu solitari del públic) ha de fingir alhora no creure (per evitar una confusió que, de fet, Cervantes ja parodia) i creure (per aguantar la pallissa i obtenir-ne rèdits emocionals). La novel·la moderna, la veritat, és la puta hòstia i no s’ha inventat res millor des del bicarbonat. Shakespeare ho sap. Deu anys més tard de l’aparició de Don Quixote, el dramaturg anglès mor com un fracassat, sabedor que no ha estat capaç de fer el salt al gran gènere dels segles propvinents. Una mica com un Josep Pla del segle setze.
És amb l’eclosió de la novel·la que comença l’esnobisme prosaic: la lectura de prosa, amb concurrència de la imaginació, es considera més sofisticada, i l’assistència a teatres es ridiculitza com a anacronisme analfabet. «Jo m’ho imagino», diuen les dames i els senyors per a distingir-se, alhora que aboquen la gibrelleta plena de merda per la finestra. L’esnobisme prosaic és realment la fi de l’hegemonia del teatre. Malgrat molts intents del CCCB de posar-lo en valor, i un parell de subvencions de la Dipu, el gènere no es recuperarà mai més d’aquest cop.
La decadència s’evidencia quan un ex presidiari sense tatuatges, Dostoievski, escriu Crim i càstig, una opereta plena d’emoció, traïcions i bitllets a l’escot, i opta per la prosa com a forma. Quan li proposen de representar-la teatralment, ell insisteix: imagineu-vos-la, collons. La seva insistència lladra a la lluna i l’obra és representada disset milions de vegades, provocant la Revolució Russa, la Caiguda del Tsarisme i l’evolució del plat entremès, al mig del qual ara es posa una mica d’amanida russa en honor a l’ex presidiari escriptor.
A mitjan segle XX l’esnobisme prosaic és tan hegemònic que Virginia Woolf, assedegada de teatre, inventa el monòleg interior, amb la idea que pugui ser absorbit sense escarni. Alguns avantguardistes francesos anomenen ja a tot lo dramàtic «nouvelle vague», la novel·la dels vagos. Ajudats per un artilugi fins aleshores inexistent, la càmera, una colla de francesos roden obres de teatre llargues i tedioses. En una mofa poc subtil al fundador del gènere, anomenen el nou escenari teatral «plató». El més destacat exponent d’aquesta recuperació sarcàstica del gènere és Jean-Luc Godard, lletrista dels Amics de les arts que els deixa penjats després d’un primer senzill amb poca projecció i a qui aquests dediquen la cançó «L’home que treballa fent de gos», en una mofa doble a la mandra i al caràcter fingitori del teatre; ço és, al pacte de la ficció.
Al segle XXI s’inventa Twitter.
