Revista literaria avant la lettre

Com lo Rey en Jaume d’Arago assajà de prendre l’Ylla de Mallorques e fon en l’any de Nostro Senyor 2014, a trente u de juliol

Capitol I

Com lo rey d’Arago En Jaume tench parlament en Barcelona per lo passatge, per pendre la ylla de Mallor­ques.

Sobre aço les novelles vingueren a Barcelona quel rey serray de Mallor­ques havia pers­se­guit la fe crestiana per scoles e llibres ytant que null home pux sentir ne llegir la paraula de Déu Nostro Senyor.

Si quel rey hac oyt aço, ne fo molt despagat e feu armar huna galera d’Iscomar de xixanta rems per llur ginys de batalla, e scuders, e altres companyes e d’aytant com menester n’hagueren.

Capitol II

Com lo rey En Jaume de Arago mana fer galeres e lenys e altres vexells per passar a Mallor­ques e de com foren apa­re­llats de batalla.

Hanch no fo null temps vist sobre la coberta d’hun ferry tan bell armes de cavallers e de mariners e de servents, e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, e de drap d’aur batut, e molta bella senyera, e molt bell peno d’aur e d’argent, e molt bells cavalls e de gran preu, molta bella sella de senyal; que quant eren guarnits allà, molt era bella cosa de veer. E en tota aquella ost no hac Genovesos, ne Pisans, ne Venecians, ne Pro­ve­nçals, ne en mar ne en terra; que tota la armada era de Catalans e de Ara­go­ne­sos, e tots triats e provats de llurs armes.

Capitol III

Com la ost del rey d’Arago pres terra en la ylla de Mallor­ques a hun lloch al qual dien Magaluf.

Arribaren a la ylla lo jorn vint e huy de juliol e saberen que aquella n’era la vila de Magaluf, e saberen que y havien arribat pels sons del tambors e de les musiques e per la gran llum que de la vila de serrayns n’eixia.

E axí foren arribats e tre­pit­ja­ren la platja, e trobaren-se els primers serrayns sobre la sorra.

N’eren serrayns d’extranya aparença, d’ulls blaus e los cabells rossos semblants a fil d’or, e grans spalles, e llonch cos e de pell blanca e de nulla volentat de guerrejar ab los crestians.

D’entre ells, aquells serrayns que con­se­guien parlar pus de tres mots coherents, no ho feyen en llegües serraynes mas en llengües que feyen recordar a aquelles dels saxons.

Huns es tombaven en la sorra cap per amunt mentre d’altres els gitaven beuratges dins la bocha tro que quasi n’eren aufegats.

Altres mejaven se predres de colors o ensumeven pols extranya o res­pi­ra­ven d’huns fums serrays que quedaven tots endi­mo­niada e après d’huns ynstants sortien corrent de cuyta cap al poble, folls d’huna dolça metzina.

E les dones d’aquells serrayns que també n’eren endi­mo­nia­des llevaven se les gonelles e mostraven los pits a les osts de lo Rey Jaume.

Aquestos Almo­gà­vers en veient les, feien grans udols e trencaven la formació que ni el Rey pux aturar los e corrien vers les serraynes.

Elles tement l’ escomesa aragonesa escapaven dins l’aygua yntentant de fogir, e alla eren atrapades pels guerrers que després d’huns minuts deixaven les faent camins dubtosos per la mar.

Capitol IV

Com la ost del rey d’Arago se mescla ab la ost del rey serray, e com mori en Guillem de Moncada.

E axi fo com lo Rey entra en aquella vila qui havia per nom Magaluf e fon hospedat ab gran luxe e ab tota honor en hun palau que ha per nom Serramar Hotel Comodoro Playa e decidiren esperar lo jorn següent per sortir a l’encotre del Rey serray.

Quant huna hora n’era passada des que s’havien allitat, en Guillem de Moncada oy grans crits e gran gatzara que eixia d’huna cambra que era apres de aquella hon dormia.

Trech lo cap per la finestra e viu tot de serrays que n’eren als balcons ballant e crydant, nusos, endi­mo­niats e embriachs, e d’altres enfollits que es gitaven des d’allà a la bassa que nera baix aquella fonda.

En veyent lo, aquells serrayns, giraren llurs caps vers en Guillem e mesern mans a crydar

_”Jump, Jump you fuckin’ Queer!”

Aquest Guillem de Montcada que hac tot son cor e sa voluntat de guerrejar ab Serrayns, mes ma a l’espasa e saltà rera’ls serrayns per occir los en la bassa, mas en aquest yntent, encepega ab la bararana que n’era massa alta per hun cavaller del SXIII e mai pux arribar ab son salt a la’aygua qu’es caech en terra des del cinquè pis.

E topa de morro en l’esmolada pica e reculà afrontat… Però tornà, e abaixa el cap a l’aigua, e beguè calmos.

Beguè poch, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa e aqui morí, e fo en lo jorn de trenta de Juliol de l’any de Nostro Senyor de 2014.

Aquella nit l’ost no dormi, ans stigueren fins el matí apa­re­llats de batalla, per si los Serrayns los vol­gues­sen assetjar.

Capitol V

Com lo Rey En Jaume de Arago assajà de capturar lo rey serray mas se parti de Mallor­ques e torna en Catalunya derrotat.

E llevaren se diumenge mati, quels Serrayns de la terra se foren ajustats davant del palau del seu rey , tro a quinze milia serrayns a cavall e a peu ab los ulls molt oberts e les pupil·les grosses com taronges, e ses man­di­bu­les anaven de llevant a ponent cinquanta colps per minut e udolaven, udolaven com lo dimoni mateix.

Los crestians veyent que tots eren dins, abaixaren-se del puig hon ells se eren atendats, e anaren vers aquell palau que havia per nom Rendez-vous Discothek Magaluf.

E quant foren davant la porta, lo capità de la guàrdia serrayna feu senyal a ses osts que només lo Rey en Jaume, L’Arquebisbe de Tarragona e l’Arquebisbe de Narbona podien passar car los amogàvers vestíen gonella o huna camisa e en les cames portaven hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro.

E portaven bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E portava cascu huna llança e dos darts, e hun cerro de cuyro en que aportaven llur vianda o hunes arengades, que segur que eren de marca e molt cars però que estant aquest capità a la porta, així no passava ni Déu Nostro Senyor.

E Qant lo rey e els dos bisbes foren dins la cort serrayna foren cecs dels llums e sords dels tambors , e mirant més enllà lo rey viu huna coha de serrayns ab les calces pels genolls e huna de les seves favorites que saltava d’hub a l’altre mentre els netejava la simitarra ab la gola espe­ro­nada pels altres serrayns que feyen grans cryts e grans veus davant l’ imminent neteja de coitell.

Quan lo rey feu per avisar els bisbes, viu que aquests ja eren a la coha ab los hàbits aixecats, esperant la favorita.

Lo rey quant viu que era sol entre serrays que axi li era esdvengut, hac gran paor de morir, e tench se per perdut, caminà pesa­da­ment vers la barra e prenguè seient sobre hun tamburet, es treguè son elm e el mis sobre sons genolls, llavors ab la mirada fixa al terra se sentí sol e tinguè fred e volguè plorar.

Aprenguè llavors que la derrota té huna dignitat que cap victòria coneix, e que més aprenen los homes de la derrota que de la victòria però que ell, huria preferit segur essent hun ignorant victoriós.

E en aquell mateix moment recordà huns versos de Pep Guardiola que acon­se­gui­ren dibuixar hun somrís en sons llavis:

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solem­ne­ment i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

_​​Qué te pongo hombre de hojalata?
_​​Hun hidromel ab Red Bull.
_​​En copa balón?
_​​Sí, vos ho prech.