Revista literaria avant la lettre

Dietari del botànic Gilbert Davies (1894–1916) durant la Gran Guerra

31 d’agost de 1914.
Ahir em vaig allistar a l’exèrcit de Sa Majestat. M’han destinat al front occi­den­tal. Porto quaderns per catalogar la flora autòctona als moments d’esbarjo.

6 de setembre de 1914.
Els inten­sís­sims bom­bar­de­jos em deixen poc temps per a l’observació botànica. Tanmateix m’ofereixo voluntari per les feines de vigia i aprofito l’allargavistes per observar i dibuixar les flors que creixen prop de la trinxera alemanya.

8 de setembre de 1914.
Arrestat per exercir la feina de vigia amb «dis­pli­cèn­cia i poc patrio­tisme». Em conformo amb dibuixar uns inter­es­sants fongs que creixen al calabós. Crec que són fungus cis­ter­cen­sis.

10 de febrer de 1916.
A l’hospital de campanya. No eren fungus cis­ter­cen­sis sinó fungus hiper­to­xi­cus. El regust de sofre i els vòmits de sang m’ho van fer sospitar. Sembla ser que he passat uns mesos en coma.

18 de febrer de 1916.
Inter­canvi d’artilleria al matí. A la tarda, agradable passeig pel turó 144. He descobert sis tipus diferents d’espàrrecs i estic impacient per comunicar-ho al sergent. És possible que em con­ce­dei­xin una medalla d’honor.

19 de febrer de 1916.
M’han degradat i m’han confiscat els quaderns de dibuix. No defa­lleixo. He dibuixat una gramínia en el marge de la Bíblia. Com que l’he dibuixada al Deu­te­ro­nomi l’he anomenada gramma deu­te­ro­no­mi­cae.

22 de maig de 1916.
La nostra companyia ha estat tras­lla­dada a la rere­guarda. Ens hem instal·lat a una granja típi­ca­ment alsaciana. Aquí dins només hi ha palla, així que també l’he dibuixada, al marge del capítol d’Onan.

23 de maig de 1916.
Un obús alemany ha destruït l’estable i ha matat 38 homes. Sor­to­sa­ment les roses que hi ha al costat no han patit des­per­fec­tes.

24 de maig de 1916.
Entu­sias­mat per la troballa d’una espècie de planta que encara no he pogut catalogar. Es tracta d’una mena d’arbust de colors exu­be­rants. No l’he pogut dibuixar com­ple­ta­ment. Demà con­ti­nuaré.

25 de maig de 1916.
Això és extra­or­di­nari. L’espècimen ha canviat d’ubicació! No ho he somniat. És més: juraria que quan m’hi acosto es mou (!).

26 de maig de 1916.
La planta no deixa de sorprendre’m. Avui he observat que posseeix dos troncs curts de color groc amb un matoll marronós a sobre. Dalt de tot (a la copa) destaca una mena de flor ver­me­llosa.

27 de maig de 1916.
Bom­bar­deig intens durant tot el dia. Desolat perquè no he pogut dibuixar la nova planta. El sergent ha mort, a causa d’un tros de metralla. Altres 23 homes, a causa de disen­te­ria.

28 de maig de 1916.
La planta ha canviat de lloc un altre cop! Estaré enfollint a causa dels bom­bar­de­jos? M’hi he acostat prou per observar que sota l’espècimen hi havia un fruit. Quan l’he agafat, la planta m’ha atacat. Ho juro per Déu! Deu tractar-se d’una planta carnívora. A més a més asse­gu­ra­ria que ha emès un so. Una mena de Coc-coc-coc-coroc. El fruit és ovalat i dur per fora. Per dins és líquid i saborós. He batejat la planta com gilbertia cocoricus, modèstia apart.

30 de maig de 1916.
El tinent Brown, que és aficionat a la botànica, s’ha inter­es­sat per la meva troballa, la gilbertia cocoricus. Opina que no es tracta d’una planta, sinó d’un animal, ja que, segons ell «és evident que camina i mou el cap amunt i avall i grata el terra buscant cucs».

2 de juny de 1916.
M’he barallat amb el tinent Brown. Es manté obcecat i assegura que la meva planta és un animal amb trets d’au. Evi­dent­ment m’he sentit humiliat i no m’ha quedat més remei que donar-li un cop de puny.

3 de juny de 1916.
Al calabós per agredir un oficial. El tinent Brown ha parlat amb el coronel Andrews (professor de Biologia a Cambridge) que, en veure la meva planta, ha caigut de genolls i ha petonejat el tinent Brown pel «seu extra­or­di­nari des­co­bri­ment»! Que injusta és la guerra! El des­co­bri­ment és meu.

1 de juliol de 1916.
Abans d’iniciar l’ofensiva al Somme llegeixo a un diari del mes passat que el tinent Brown i el coronel Andrews han estat con­de­co­rats i convidats a la Royal Society «pel valuo­sís­sim des­co­bri­ment d’una nova subes­pè­cie d’au anomenada gallus gallus domes­ti­cus, fàcilment domes­ti­ca­ble i molt nutritiva». S’ha fet tre­men­da­ment popular a Gran Bretanya i tothom l’anomena «gallina». Quin nom més estúpid. La història em farà justícia i, si sobrevisc a l’ofensiva d’avui, el meu nom i la gilbertia cocoricus entraran als llibres de botànica.