Revista literaria avant la lettre

Testimoni del subjecte 58.748. Parella 7765. Curs de Psicopatologia Conjugal per a Rosegadors. Facultat de Psicologia. Universitat de la Secuita

El doctor Kepler m’ho ha repetit una vegada i una altra: «No ha de deixar que Mortimer el mossegui; si el mossega se sent fort i un esquirol fort és el pitjor escenari que podem con­tem­plar». Sort en tinc del doctor Kepler. Quan Mortimer estava convençut de ser una girafa, els brots de clep­to­ma­nia centrats en els para­igüers, les al·lucinacions pro­ta­go­nitza­des per mims zombis… Tot ha estat tractat pel doctor Kepler de manera magistral.

Axí que arriba el bon temps i toca sortir a buscar menjar per passar l’hivern, Mortimer es des­con­trola. En el fons jo l’entenc una mica. L’estiu no està fet per passar-se el dia recollint queviures. L’estiu està fet, segons ell, per trobar-se amb un mateix i deixar d’anar a la deriva. «El cosmos i la seva refotuda mania de no voler donar-nos una entrada per parlar amb Déu. Jo només vull saber on m’he d’asseure, Bradley; creus que això és demanar massa?», ha començat a dir-me, enguany, Mortimer.

El doctor Kepler té por que aquest tipus d’afirmacions ens con­duei­xin a un carreró sense sortida. Ja s’hi ha trobat amb altres pacients. «Mortimer creu trobar refugi en la seva insig­ni­fi­ca­nça, però se li ha de fer entendre que tot, abso­lu­ta­ment tot, és epis­te­mo­lò­gic». I és clar, inver­teixo hores i hores a explicar-li això mateix, però ell ha des­en­vo­lu­pat una gran tècnica inventant sil·logismes i sempre acabem igual: amb les seves dents clavades al meu cos.

Els meus amics, que ja no veig mai, em diuen que estic casat amb un penques que no vol treballar. A vegades penso que potser tenen raó. El doctor Kepler creu que és possible que estigui començant a des­en­vo­lu­par la síndrome de Harrelson —que no m’ha explicat en què con­sis­teix— i ara em fa passar tardes pre­­gu­n­­tant-me què veig quan m’ensenya uns cartonets amb unes taques.

Jo no li dic que en totes hi veig Mortimer atro­pe­llat al mig de l’autopista. Les seves diminutes vísceres fent plof!, plof! tre­pit­ja­des, una vegada i una altra, pels cotxes. La seva pell de color marró, con­ver­tida en una catifa per a air­gam­bois, grisejant dra­mà­ti­ca­ment fins a convertir-se en part de l’asfalt. Mortimer vestit de blanc, amb unes ales monís­si­mes, trucant al cel i demanant una entrada a platea, si pot ser prop del passadís, millor que millor.