L’estiu passat vaig tenir la gran sort de ser convidat a un casament. Un cop vaig poder gestionar la situació i empassar-me l’extraordinària alegria que em va atropellar al rebre la invitació, després d’empassar-me tres alprazolams i valorar si seria més perjudicial per la meva estabilitat mental anar al casament o el suïcidi, vaig poder analitzar el full annex on els nuvis ens proposaven als convidats els regals que els hi agradaria rebre i amb els quals ens fan partícips de la seva nova i feliç vida en comú. Viuen junts des de fa sis anys, però sempre queda bé dir això quan demanes que et comprin una nevera amb doble porta i màquina de gel.
Crec que és una idea fantàstica que hauríem d’incorporar a totes les celebracions. Ja n’hi ha prou de regalar pijames i cistells de sabons que ningú vol. Que cadascú proposi als seus familiars i amics els regals que els hi faria il·lusió rebre, tal com els hi proposem a les seves majestats els Reis Mags. I ja posats, com que dintre de poc faig trenta anys, deixo aquí el meu llistat d’aniversari per si algú vol compartir amb mi aquest esdeveniment tan especial:
Unes ulleres de prop.
He tingut miopia des de petit, però la última vegada que em vaig fer una revisió de la vista per fer-me unes ulleres noves em va sortir, per primer cop a la vida, 0,25 d’astigmatisme a l’ull dret. De moment no és significatiu i encara puc llegir bé, però no sé per quant de temps serà així. Millor prevenir i aconseguir ja unes ulleres de prop, a ser possible amb cordeta per portar-les sempre penjant i poder llegir bé les cartes dels restaurants i les etiquetes de les ampolles de vi.
Un perruquí.
Treballar durant anys a cadenes de menjar ràpid et fa passar per situacions de pressió extrema per les quals pocs cervells estan preparats. El clima de tensió i la decrepitud que es vivia en aquells restaurants es va extrapolar a la meva vida i vaig acabar amb una pèssima salut física, mental i social. Des de llavors, amb poc més de divuit anys, em va començar a clarejar el cap i a intuir-se una sort de coronilla que mai s’ha recuperat. Per tant, un perruquí podria ajudar-me els dies que no aconsegueixo pentinar-me sense que es noti que em queden quatre pèls comptats.
Una subscripció anual a El País.
De moment, encara crec que el sistema capitalista és inviable per aconseguir la felicitat de la majoria de la població, però em consta que complir anys modera les ideologies i, com a bon revolucionari de biblioteca, acabaré votant al PSOE. Com abans ho assumeixi més fàcil serà, i estic segur que llegir El País em pot ajudar a abraçar el centre del taulell polític. La llàstima és que aquí no tinguem opcions que no siguin ni d’esquerres ni de dretes, que defensin a tots els ciutadans per igual. També serviria una subscripció a La Razón. De fet, millor a La Razón.
Viagra i lubricant.
Segons passen els anys, cada vegada em costa més excitar-me i arribar a tenir orgasmes. Portar més de vint anys veient pornografia a diari havia de tenir les seves conseqüències, però no puc deixar de fer-ho perquè no sabria què fer amb aquest temps lliure que tindria de sobte. Sóc capaç de donar-li tant al coco que acabi intentant arreglar el cotxe amb tutorials de Youtube. En conseqüència, considero millor per mi i per la seguretat viària que segueixi pelant-me-la, encara que sigui amb una mica d’ajuda en forma de píndola blava i líquid oliós.
Una bandolera.
El moment d’atracar el Jack&Jones per no assumir l’edat que tens és la crisi dels quaranta. Ara per ara, el que em toca és acceptar que estic envellint, que he malgastat els millors anys de la meva vida i que la generació que farà del món un lloc millor no és la meva. I una bona forma d’expressar això és portant una mena de bolso creuat on pugui dur les ulleres de sol i L’Alquimista de Paulo Coelho que llegeixo al metro amb l’esperança de que algú vulgui encetar una conversa sobre com ens ha canviat la vida aquesta lectura.
Una màquina d’oxigen portàtil.
Al repassar amb el metge de capçalera la última analítica que em van fer, el doctor Casinos em va dir que tinc poca concentració de glòbuls vermells, però que són més grans del normal. No tinc ni idea de què significa això, però cada cop que em faig un cigarro m’ofego, així que portar sempre a sobre una màquina d’oxigen em podria ajudar a seguir fumant sense problemes.
Bolquers d’adult.
Una cosa per la qual no estava preparat i de la que no se’n parla és el cada vegada més minvant control de l’esfínter urinari. Jo abans sabia perfectament quan havia acabat de pixar, i llavors em guardava el penis i a funcionar. Ara, en canvi, no puc estar segur de que al pujar-me els calçotets no quedi un rajolí tímid pendent de sortir que humitejarà els gallumbos i em farà sentir que vaig deixant olor a pixum per allà on passo.
En cas que no et semblin bons regals, o si arribes tard i estan tots agafats, també pots contribuir mitjançant una aportació al meu pla de pensions, fent una transferència al compte ES49 0182 6242 5002 0177 4551. De moment no és el cas, però si abans de que acabi l’any em reconeixen alguna discapacitat t’ho podries deduir de l’IRPF. Tot són avantatges.
