Com cada Nadal, havia d’entrenar-se per poder aprovar l’examen de recuperació de l’assignatura de gimnàstica de l’escola. Durant el mes de gener hauria de repetir proves de força, d’agilitat i velocitat. Els pares començaven a sospitar que ho feia expressament per poder dur a terme el seu règim d’entrenament nadalenc. Al llarg dels anys, amb un parell d’amigues (que curiosament també suspenien gimnàstica el primer trimestre) havien ideat tot un programa de proves físiques que implementaven gairebé cada vespre (o tarda, a l’hivern a les sis ja és fosc). El claustre de professors demanava a la senyora Carmeta que deixés de suspendre les alumnes, pel bé de la ciutat. Però ella, amb el seu xiulet, es negava a cedir a qualsevol xantatge. Com sempre deia: «no negocio amb terroristes».
Cada vespre durant les festes nadalenques, les nenes s’abrigaven bé amb roba esportiva i es posaven un passamuntanyes. Es cordaven tensament les vambes, lligaven amb Velcro els bats de beisbol a les motxilles i s’esmunyien de casa sigilosament com gats a la boira per anar corrents fins al punt de trobada, sempre un lloc diferent. Allà sincronitzaven rellotges, activaven el cronòmetre i pactaven la ruta. Primer, apallissarien totes les decoracions de pares Noël amb els bats de beisbol. Fins i tot, una de les nenes havia portat cordes per fer caure aquells que s’enfilen per la façana. I quan tots els rodanxonets vestits amb l’uniforme vermell fossin tetraplègics i haguessin fet carn de caneló amb els rens anirien a buscar la joia de la corona: segrestar el nen Jesús del pessebre. Cada any, aquell infant de fusta abandonava l’establia per voltar per la ciutat. Durant totes les festes, es demanava un rescat que augmentava de preu els dies festius. Però el municipi sabia que hauria d’encarregar un altre nen Jesús per l’any següent, «no es negocia amb terroristes».
Enmig d’aquestes tradicions nadalenques tan nostrades, també hi havia la del forat negre. Cada any, a casa d’una de les nenes n’apareixia un. Estava allà en un racó envoltat d’una manta i ho engolia tot: mandarines, galetes, cols, … . Sadollar-lo era impossible. Aquell fenomen només feia que exigir ofrenes cada nit sense compassió, algunes anaven més enllà de natures mortes. El gos en va ser víctima: s’hi va apropar massa i el va xuclar com qui xarrupa orxata, tot davant dels ulls plorosos i desesperats de la nena. Va ser amb el tema del gos que Stephen Hawking es va interessar per visitar i explorar en primera persona aquell forat negre. Després de fer uns càlculs inicials i saber que la cosa expulsava les peles de les mandarines, havia fet reaparèixer el gos i cagava regals durant la nit de Nadal va sentenciar que era un forat de cuc. Així, des de la sala d’estar es va poder demostrar la hipòtesi del pont Einstein-Rosen que permetia viatjar en el temps.
Nadal era ben bé un temps meravellós, una època per posar pau tot lluitant contra l’imperalisme, una època per demostrar la possibilitat de viatjar en el temps, de mostrar la tènue frontera entre la física, la filosofia i el misticisme i de fer gimnàstica per la ciutat. Cada any excepte aquell on el pare ja no hi era. Aquell any no hi havia decoració amb pares Noël, els bats de beisbol no havien estat esmolats i el municipi no havia encarregat cap nou nen Jesús. És més, la senyora Carmeta no havia suspès ningú, per tant, no hi hauria exàmens de recuperació per l’assignatura de gimnàstica durant el mes de gener. Nadal havia mort.
La nena sabia que ningú podria fer ressuscitar Nadal, ni tan sols Stephen Hawking. Tenia clar que la primera nit que aparegués el forat de cuc, tancaria el gos a l’habitació i ella s’autoimmolaria per ser la primera ofrena que faria a la cosa insaciable. Entraria per la boca acceleradora, viatjaria en el temps i sortiria per la boca estacionària just l’any anterior, just a temps per suspendre gimnàstica, batre pares Noël, trinxar carn de ren i segrestar el nen Jesús. Just a temps per agrair a son pare que hagués fet possible el terrorisme nadalenc.
